Indagacions i propostes

Joan Fuster (1922-1992) és considerat l’assagista català més important de la generació de la postguerra. La seva obra constitueix una de les creacions intel·lectuals més suggestives de la nostra època, amb una projecció històrica que cap altre assagista no ha assolit, en ultrapassar, molt sovint, els termes estrictament literaris. Tanmateix, a més d’assagista, Fuster fou també un historiador i un crític literari notable, malgrat no ser, com va repetir sovint, un especialista. Pel que fa a l’assaig, nucli central de la seva obra, Fuster se situa en la tradició de l’humanisme moral clàssic, de manera preferent el dels moralistes i reformadors francesos, des de Montaigne als enciclopedistes, amb Voltaire al davant. Les obres que presentem, El descrèdit de la realitat (1955), la primera que publicà, i Consells, proverbis i insolències (1968), són ben representatives d’aquesta faceta de l’autor; quant al Diari (1952-1960), del qual oferim uns fragments, permet l’accés a la intimitat intel·lectual d’aquest autor de vasta cultura i variats interessos