Una trobada

Una trobada ens dóna a conèixer un Kundera, en certa manera, inèdit. De fet, encara que l’autor reflexioni, com ell mateix confessa al començament del llibre, sobre els seus «vells temes existencials i estètics», al llarg d’aquesta apassionada –i apassionant– «trobada» amb algunes obres mestres de la literatura, la música i la pintura, l’escriptor txec aborda qüestions fins ara poc o gens transitades en els seus llibres anteriors. Així, explora allò que la novel·la –i només la novel·la, aquesta «sonda existencial»– pot explicar sobre l’ésser humà, i indaga també les repercussions, no sempre negatives, que l’exili té per al creador (amb una emocionant comparació entre les dues Primaveres del 68, la de París i la de Praga). També desentranya el paper de la memòria enfront de les tragèdies del segle xx i parla de la lluita desesperada del veritable artista per assumir el millor de la tradició del seu art (amb una irònica pregunta sobre què és el que la posteritat, finalment, conserva dels autors). I, per acabar, sosté que només una anàlisi profunda de la composició formal d’una obra pot revelar les intencions estètiques de l’autor (tal com demostra amb un assaig breu i fascinant dedicat a Kaputt i a La pell, de Curzio Malaparte, que qualifica d’«arxinovel·la» genial).