A peu per l’alcalatén

«La literatura més interessant surt de la mirada fèrtil dels caçadors d’històries», diu Joan Barril, referint-se als llibres de viatges d’Espinàs. A peu per l’Alcalatén és la més recent exploració de terres poc conegudes que ha fet Josep M. Espinàs, en les quals ha caçat personatges i històries d’una vivacitat admirable.

L’Alcalatén -que comprèn l’antiga tinença o senyoria d’Alcalatén, creada per Jaume I- té com a cap de comarca l’Alcora, famosa per la seva ceràmica, i a partir d’aquí el territori guanya altura fins a convertir-se, com algú ha dit, en «el sostre del País Valencià». En aquest escenari abrupte i bellíssim, Espinàs ha trobat petits pobles als quals no sempre era fàcil d’arribar, però on la gent, en canvi, es manifestava obertament amb tot el seu caràcter. Torna a ser cert, en aquestes pàgines, el que Barril ha dit dels viatges precedents: «El lector s’endinsa amb l’Espinàs en la intensa narració de la gran aventura humana.»

I la intensitat la busca Espinàs en la tria i la descripció dels detalls, en la voluntat de «posar en l’escriptura, en alguns moments, amb les pinzellades de les anècdotes, una ombra de l’elegància del normal que Vermeer va saber posar en la pintura.»